La lavadora
La lavadora resiste heroicamente los avances energéticos del progreso electrónico. Seguramente, este vetusto pero bello ejemplar nació en los setenta, fruto de las garras de la pasión del cambio, las nuevas utopías de un mundo mejor y la libertad sin patronos.
Ahora hace la colada en una habitación enana y perdida de un piso reformado, ubicado en el barrio marginal de la ciudad. Es un cuarto desnudo, de paredes blancas. El lugar que los anfitriones pasan de largo cuando enseñan a los amigos su encantador hogar.
Pero esa lavadora pretérita, un trasto de pintura blanca fangosa y de tapa negra, como de chiste, es, como muestra el inquilino de la casa con el gracejo de quién se sabe que trabaja en algo que vale la pena, “lo más importante de la casa. La señora del hogar”.
De miércoles a domingo descansa perezosa, acompañada por la oscuridad del cuarto sin luz. Mientras, los muchachos se esmeran en el pabellón. Convivencia difícil, idiomas de babel, culturas antagónicas. Es el instante de ilusiones en una vida nómada y en apariencia sin futuro. Allí todos quieren ser valientes como sus padres y luchan a muerte en el parqué para impresionar al mister y sudar a peste en el campo.
Y llega el fin de semana, el olvido de todo para los capitalistas, el renacimiento a la vida de esos mocosos o jóvenes con sus primeros pelos desordenados en la barbilla, que juegan con sus sueños en una cancha de fútbol. Uniformados como los profesionales, de color verde oscuro, pantalón negro y el nombre del equipo grafiteado con los colores del arco iris en el pecho, corren la pelota, ensayan el regate, luchan como soldados e imaginan el gol de la victoria.
En esos momentos, despistan a sus vidas, siempre en busca de migas de pan, y esconden su pasaporte sin origen. Su patria se transforma en el placer de acariciar un balón, cantan todos el mismo himno -milagro de este deporte de obreros- y hablan el mismo lenguaje -indescifrable en las aulas-, del espectáculo. Por un rato, Dios existe, y ellos creen pisar la tierra prometida.
Y entonces despierta la lavadora. Nada ha pasado, todo sigue igual, pero todo es diferente. La lavadora vieja da vueltas y vueltas, como una noria de feria, y allí, mientras sigue haciéndose mayor, limpia las ilusiones de esos niños inmigrantes para que sus corazones se llenen de sensaciones mucho más inefables.
Primer precisar que als any 60 ja hi havien rentadores! jajajjj No ens facis tant prehistòrics!. Una metàfora molt bonica aquesta de la rentadora amb la tasca del fútbol! Veig que ets un exemple de la generació dels que concilien família i treball. Està molt bé!
Ens veiem dissabte “in the middle of the crowd”!
Esquirola, gràcies per la precisió sobre les rentadores…. però en cap moment volia dir en el text que aquestes van néixer els 70, només l’exemplar que ens ocupa, per sugerir que ja és molt antiga.
De moment concilio molt bé familia i treball, ho tinc fàcil, perquè cap bailet depèn de mi directament…
Gràcies per tot i fins dissabte, sí, “in the middle of the crowd! (gran definició!!)
Ja m’estava preguntant si m’havia equivocat de blog, perquè el futbol trigava a sortir… Aquest costumisme sobtat, aquest amor pels objectes humils, m’han sorprès. Sembles un poeta del poble (que no de poble)…
i de poble també, encara que sigui una mica, Ramon…. això no m’ho podré treure mai de sobre.
A vegades, una rentadora, o qualsevol altre objecte humil, ens pot arribar al cor, ens pot guardar un tresor perdut, una història amagada…
Jaume, aquest comentari no té massa a veure amb el teu blog, si no t’agrada l’elimines lliurament, et dono permís.
Però, és que veig que l’Esquirola parla amb molta seguretat de que “ja existien rentadores” i el que he fet és preguntar-li a la meva mare, aquesta és la resposta:
Hola Bernat, quan ens vam casar amb el teu pare (1959), el màxim que teníem era una nevera d’aquelles que s’hi posava el gel a dintre i, cada dia al matí, passava el repartidor i ens deixava una barra de gel de recanvi.
Jo, de soltera havia acompanyat un cop el meu pare en visita d’inspecció a La Jonquera i una mestra que vivia al Pertús, ja en zona francesa, ens va ensenyar la seva cuina (vull dir el moble amb els fogons) i va ser la primera vegada que vaig veure un electrodomèstic de la línia blanca i en vaig quedar admirada.
Tornant al que em preguntes, amb el teu pare cuinàvem amb un fogonet de carbonet i carbó i teníem la cuina “econòmica” que funcionava amb llenya i ens servia de calefacció perquè no teníem res més. Jo pujava al terrat i, tot i estant en estat, vinga a serrar llenya ja que de Sant Gregori la portaven massa grossa per la mida de la nostra cuina.
Quan ens vam casar, no teníem pas rentadora. Venia una dona setmanalment a rentar-nos-la i, me’n recordo ben bé que, amb el teu pare, un a cada punta, escorríem els llençols cargolant-los amb totes les forces.
Repassant factures, he trobat que l’any 1963, l’any que va néixer la teva germana va ser el gran any del PROGRÉS a casa nostra. Vam comprar una cuina elèctrica per sobre els fogons; una màquina de cosir elèctrica, la nevera elèctrica, una rentadora semiautomàtica (no escorria) i la primera Tv, en blanc i negre. Es veu que ens havíem desfet de les despeses del casament! Jo sempre anava davant dels meus germans en quant a adquisició d’electrodomèstics. Això vol dir que el “boom” va començar en aquesta època per a la classe mitjana. Segur que els de nivell de vida més alt, haurien començat uns anys abans però no massa perquè l’època del desenvolupament va ser entre els 60 i els 70. Val a dir que ens van anar bé ja que en pocs anys vam passar a ser una FN de 7!.
O sigui Bernat, aquests “i-podianos” d’ara poc s’imaginen la seva vida sense la tècnica, que gaudeixin del futbol, com el teu amic, que això sí que és similar. A reveure!
Bernat,
Com vols que elimini aquest comentari? Sí és fantàstic, de veritat! M’he quedat astorat, sense paraules, amb aquesta història tan bonica que explica la teva mare.
Molt enriquidora, l’explicació sobre la història dels electromodèstics.
M’ha fet posar bastant nostàlgic, i ha sortit l’enveja per no haver viscut tot el que ens explica. Sort que jo tampoc sóc massa “i-podià”.
I seguiré disfrutant del fútbol, i d’escriure.
Gràcies.
ps: em sento malament per haver escrit tan poc… espero que et disculpis davant de la teva mare.
Gràcies a tu per la teva resposta! Espero que ens segueixis fent gaudir del futbol amb “El revulsivo” tal com ho estàs fent fins ara! Endavant!
Jaume, no entenc cóm potsu escriure aquestes coses.. que ho fas de bé, jo no m’hi veuria pas capaç. Una abraçada
Moltes gràcies